¿Què hi fa que s’ensopegui, si en el dolor de la caiguda trobem l’energia que ens redreça una altra vegada i ens impulsa a tirar endavant amb un nou delit? No us oblideu que no és sant qui no cau, sinó aquell que sempre s’aixeca, amb humilitat i amb una santa tossuderia. Si en el llibre dels Proverbis s’hi comenta que el just cau set cops el dia (Cfr. Prv XXIV, 16), tu i jo —pobres criatures— no ens hem d’estranyar ni descoratjar-nos davant les pròpies misèries personals, davant les nostres ensopegades, perquè continuarem endavant, si cerquem la fortalesa en Aquell qui ens ha promès: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré (Mt XI, 28). Gràcies, Senyor, quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2), perquè heu estat Vós, i solament Vós, Déu meu, la meva fortalesa, el meu refugi, el meu suport.

Si de debò desitges progressar en la vida interior, sigues humil. Acudeix amb constància, confiadament, a l’ajuda del Senyor i de la seva beneïda Mare, que és també Mare teva. Amb serenitat, tranquil, per molt de mal que et faci la ferida, que encara no s’ha tancat, de la teva darrera relliscada, abraça novament la creu i digues: Senyor, amb el vostre auxili, lluitaré per no aturar-me, respondré fidelment a les vostres invitacions, sense por de les pujades dures, ni de l’aparent monotonia de la feina habitual, ni dels cards i rocs del camí. Em consta que m’assisteix la vostra misericòrdia, i que al capdavall trobaré la felicitat eterna, l’alegria i l’Amor pels segles infinits.

En acabat, dins el mateix somni, aquell escriptor descobria una tercera ruta: estreta, guarnida també d’asprors i de pujades, tot dur com el segon camí. Per allí només n’avançaven uns pocs enmig de mil penalitats, amb gest solemne i majestuós. Malgrat això, acabaven en el mateix precipici horrible on anava a parar la primera sendera. És el camí que recorren els hipòcrites, els mancats de rectitud d’intenció, aquells qui es mouen per un zel fals, els qui perverteixen les obres divines en barrejar-les amb egoismes temporals. És una niciesa emprendre una empresa costosa amb el fi d’ésser admirats; guardar els manaments de Déu a base d’un esforç ardu, però aspirar a una recompensa terrenal. Aquell qui amb l’exercici de les virtuts pretén beneficis humans, és com qui malvèn un objecte preciós per pocs diners: pot conquerir el Cel, i en canvi s’acontenta amb una lloança efímera… Per això es diu que les esperances dels hipòcrites són com la teranyina: tant d’esforç per teixir-la, i al capdavall se l’enduu d’una bufada el vent de la mort (St. Gregori el Gran, Moralia, 2, 8, 43-44 [PL, 75, 844-845]).