El diumenge in albis em porta a la memòria una vella tradició piadosa de la meva terra. En aquest dia, en què la litúrgia convida a desitjar l’aliment espiritual —rationabile, sine dolo lac concupiscite (1 Pet II, 2 [Introit de la Missa]), glatiu per la llet de l’esperit i sense mescla de frau—, era costum aleshores que es dugués la Sagrada Comunió als malalts —no calia que fossin casos greus—, per tal que poguessin complir el precepte pasqual.

En algunes ciutats grans, cada parròquia organitzava una processó eucarística. Recordo dels meus anys d’estudiant universitari, que era corrent de topar-se, en el Coso de Saragossa, tres comitives formades només per homes —milers d’homes!—, amb uns grans ciris encesos. Gent ferma, que acompanyava el Senyor Sagramentat, amb una fe més gran que aquelles atxes que pesaven quilos.

Quan aquesta nit m’he despertat diverses vegades, he repetit, a tall de jaculatòria, quasi modo geniti infantes (Ibídem): com infants acabats de néixer… Pensava que aquesta invitació de l’Església ens va molt bé a tots els qui sentim la realitat de la filiació divina. Perquè ens convé de ser molt ferms, molt sòlids, amb un tremp capaç d’influir en l’ambient en el qual ens trobem; i, tanmateix, davant Déu, és tan bo que ens considerem fills petits!

Som fills de Déu

Quasi modo geniti infantes, rationabile, sine dolo lac concupiscite (Ibídem): com infants que acaben d’arribar al món, glatiu per la llet neta i pura de l’esperit. És estupend aquest versicle de sant Pere, i entenc molt bé que a continuació la litúrgia hi hagi afegit: exsultate Deo adiutori nostro: iubilate Deo lacob (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]); salteu d’alegria en honor de Déu: aclameu el Déu de Jacob, que és també Senyor i Pare Nostre. Però m’agradaria que avui, tant vosaltres com jo, meditéssim no pas sobre el Sant Sagrament de l’Altar, que arrenca del nostre cor les més altes lloances a Jesús; ans voldria que ens deturéssim en aquesta certesa de la filiació divina i en alguna de les seves conseqüències, per a tots els qui pretenen de viure amb noble delit llur fe cristiana.