Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor.

Les grans caigudes, les que causen serioses destrosses en l’ànima, i de vegades amb resultats gairebé sense remei, vénen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació, en el descoratjament.

Preguem a Déu, ara mateix, que no permeti mai que ens sentim satisfets, que acreixi sempre en nosaltres l’ànsia del seu auxili, de la seva paraula, del seu Pa, del seu consol, de la seva fortalesa; rationabile, sine dolo lac concupiscite: fomenteu la fam, l’aspiració d’ésser com nens. Convenceu-vos que és la millor manera de vèncer la supèrbia.

Persuadiu-vos que és l’únic remei per tal que la nostra manera d’obrar sigui bona, sigui gran, sigui divina. De debò us dic que si no canvieu i no us feu com els nens, no entrareu pas al regne del Cel (Mt XVIII, 3).