Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.