Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.