No us ocultaré que al llarg d’aquests anys hi ha hagut alguns compungits de dolor que se m’han atansat, i m’han dit: Pare, no sé què em passa, em trobo cansat i fred; la meva pietat, abans tan segura i planera, em sembla una comèdia… Doncs als qui travessen aquesta situació, i a tots vosaltres, jo responc: una comèdia? Gran cosa és! El Senyor juga amb nosaltres com un pare amb els fills.

Es pot llegir a l’Escriptura: ludens in orbe terrarum (Prv VIII, 31), que Ell juga en tota l’extensió de la terra. Però Déu no ens abandona, perquè immediatament afegeix: deliciae meae esse cum filiis hominum (Ibídem), són les meves delícies estar amb els fills dels homes. El Senyor juga amb nosaltres! I quan se’ns acudeixi que estem interpretant una comèdia, perquè ens sentim freds, apàtics; quan se’ns faci dur el compliment del deure i ens costi d’atènyer els fins espirituals que ens haurem proposat, serà que haurà tocat l’hora de pensar que Déu juga amb nosaltres, i que espera que sapiguem representar la nostra comèdia amb gallardia.

No em fa res de contar-vos que el Senyor, en ocasions, m’ha concedit moltes gràcies; però jo, ordinàriament, vaig a contrapèl. Segueixo el meu pla no perquè m’agradi, sinó perquè ho haig de fer, per Amor. Però, Pare, es pot interpretar una comèdia amb Déu mateix? Això no és una hipocresia? Estigues tranquil; per a tu ha arribat l’instant de participar en una comèdia humana davant un espectador diví. Persevera, que el Pare, i el Fill, i l’Esperit Sant, contemplen aquesta comèdia teva; fes-ho tot per amor a Déu, per agradar-lo, per més que et costi.

Que n’és, de bonic, ésser joglar de Déu! Que n’és, de bell, recitar aquesta comèdia per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per agradar al Nostre Pare Déu, que juga amb nosaltres! Encara’t amb el Senyor, i confia-li: no tinc gens de ganes d’ocupar-me d’això, però ho oferiré per Vos. I fes-te càrrec de debò, d’aquesta feina, ni que pensis que és una comèdia. Beneïda comèdia! T’ho asseguro; no es tracta d’hipocresia, perquè els hipòcrites necessiten que hi hagi públic per a les seves pantomimes. En canvi, els espectadors d’aquesta comèdia nostra —deixa’m que t’ho torni a dir— són el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; la Verge Santíssima, sant Josep i tots els Àngels i sants del Cel. La nostra vida interior no enclou més espectacle que aquest: és Crist que passa quasi in occulto (Cfr. Ioh VII, 10).