Justícia i amor a la llibertat i a la veritat

Des de la meva infantesa —com ho diu l’Escriptura(Cfr. Mt XI, 15): així que vaig tenir orelles per sentir-hi—, ja vaig començar a escoltar el clamor de la qüestió social. Això no suposa res de particular perquè és un tema antic, de sempre. Tal vegada degué sorgir en el mateix instant que els homes s’organitzaren d’alguna manera, i es feren més visibles les diferències d’edat, d’intel·ligència, de capacitat de treball, d’interessos, de personalitat.

No sé si és irremeiable que hi hagi classes socials; sigui com sigui, tampoc no és el meu ofici parlar d’aquestes matèries, i menys encara aquí, en aquest oratori, on ens hem reunit per parlar de Déu —en mà vida no voldria parlar de cap altre tema—, i per parlar amb Déu.

Penseu el que vulgueu en tot allò que la Providència ha deixat a la lliure i legítima discussió dels homes. Però la meva condició de sacerdot de Crist m’imposa la necessitat de remuntar-me més alt, i de recordar-vos que, de cap manera, mai no podem deixar d’exercitar la justícia, amb heroisme si cal.