172

Justícia i caritat

Llegiu l’Escriptura Santa. Mediteu una per una les escenes de la vida del Senyor, les seves ensenyances. Considereu-ne especialment els consells i les advertències amb què preparava aquell grapat d’homes que serien els seus Apòstols, els seus missatgers, d’un cap a l’altre de la terra. Quina és la pauta principal que els marca? No és el manament nou de la caritat? Va ser amb amor com van fressar-se el camí en aquell món pagà i corromput.

Convenceu-vos que únicament amb la justícia no resoldreu mai els grans problemes de la humanitat. Quan es fa justícia a seques, no us estranyeu si la gent se sent ferida: demana molt més la dignitat de l’home, que és fill de Déu. La caritat ha d’anar per dins i al costat, perquè ho dulcifica tot, ho deïfica: Déu és amor (1 Ioh IV, 16). Ens hem de moure sempre per Amor de Déu, que fa més fàcil d’estimar el proïsme, i purifica i eleva els amors terrenals.

Per arribar de l’estrica justícia a l’abundància de la caritat, cal recórrer tot un trajecte. I no són gaires els qui perseveren fins a la fi. N’hi ha que es conformen amb acostar-se al llindar: prescindeixen de la justícia, i es limiten a una mica de beneficència, que qualifiquen de caritat, sense adonar-se que allò suposa una petita part del que estan obligats a fer. I es mostren tan satisfets de si mateixos, com el fariseu que es pensava haver curullat la mesura de la llei perquè dejunava dos dies cada setmana i pagava el delme de tot el que posseïa (Cfr. Lc XVIII, 12).

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest punt en un altre idioma