L’exemple de Crist

Jesucrist, Senyor Nostre, al llarg de la seva vida terrenal, ha estat cobert d’improperis, l’han maltractat de totes les maneres possibles. Us en recordeu? Propalen que es comporta com un esvalotador i afirmen que està endimoniat(Cfr. Mt XI, 18). En una altra ocasió, interpreten malament les manifestacions del seu Amor infinit, i el titllen d’amic de pecadors(Cfr. Mt IX, 11).

Més endavant, a Ell, que és la penitència i la temprança, li retreuen que freqüenta la taula dels rics(Cfr. Lc XIX, 7). També l’anomenen despectivament fabri filius (Mt XIII, 55), fill del treballador, del fuster, com si això fos una injúria. Permet que l’apostrofin com a bevedor i golut… Deixa que l’acusin de tot, menys de no ésser cast. En això els ha tapat la boca, perquè vol que nosaltres conservem aquest exemple sense cap ombra: un model meravellós de puresa, de netedat, de llum, d’amor que sap cremar tot el món per purificar-lo.

A mi, m’agrada de referir-me a la santa puresa, contemplant tothora la conducta de Nostre Senyor. Ell posà de manifest una gran delicadesa en aquesta virtut. Fixeu-vos en allò que relata sant Joan quan Jesús, fatigatus ex itinere, sedebat sic supra fontem (Ioh IV, 6), cansat de la caminada, s’assegué al brocal del pou.

Abaixeu amb recolliment els ulls de l’ànima i reviviu a poc a poc l’escena: Jesucrist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), està fatigat per la caminada i pel treball apostòlic. Tal com potser us ha esdevingut algun cop a vosaltres, que acabeu rendits, perquè ja no podeu més. És commovedor de veure el Mestre esgotat. A més, té fam: els deixebles han anat al poble veí, a cercar quelcom per menjar. I té set.

Però més que la fatiga del cos, el consumeix la set d’ànimes. Per això, en arribar la samaritana, aquella dona pecadora, el cor sacerdotal de Crist s’aboca, diligent, per recobrar l’ovella perduda: oblidant el cansament, la fam i la set.

S’ocupava el Senyor en aquella gran obra de caritat, mentre els Apòstols tornaven de la ciutat, i mirabantur quia cum muliere loquebatur (Ioh IV, 27), es van sorprendre que parlés tot sol amb una dona. Quin compte! Quin amor a la virtut encantadora de la santa puresa, que ens ajuda a ser més forts, més ferms, més fecunds, més capaços de treballar per Déu, més capaços de totes les coses grans!