Josemaría Escrivá Obras
189

Digueu primer allò que desitjaríeu que no se sabés. Foragiteu el dimoni mut! D’una qüestió petita, donant-hi voltes, en feu una bola grossa com amb la neu, i us hi tanqueu. Per què? Obriu l’ànima! Jo us asseguro la felicitat, que és fidelitat al camí cristià, si sou sincers. Claredat, senzillesa: són disposicions absolutament necessàries; hem d’obrir l’ànima, de bat a bat, de manera que hi entri el sol de Déu i la claror de l’Amor.

Per a apartar-se de la sinceritat total no cal sempre una motivació tèrbola; de vegades, n’hi ha prou amb un error de consciència. Algunes persones s’han format —deformat— de tal manera la consciència, que el seu mutisme, la manca de senzillesa, els sembla cosa recta: pensen que és bo callar. S’esdevé fins i tot amb ànimes que han rebut una preparació excel·lent, que coneixen les coses de Déu; potser és per això que troben motius per a convèncer-se que convé callar. Però van enganyats. La sinceritat és necessària sempre; no hi valen excuses, encara que semblin bones.

Acabem aquesta estona de conversa, en què tu i jo hem fet la nostra oració al Pare, tot pregant-li que ens concedeixi la gràcia de viure aquesta afirmació joiosa de la virtut cristiana de la castedat.

Li ho demanem per intercessió de Santa Maria, que és la puresa immaculada. Acudim a Ella —tota pulchra!—, amb un consell que jo donava, ja fa molts anys, a aquells qui se sentien intranquils en la seva lluita diària per ésser humils, nets, sincers, alegres, generosos. Tots els pecats de la teva vida sembla com si es posessin dempeus. No desconfiïs. Ben al contrari, crida la teva Mare Santa Maria, amb fe i abandonament d’infant. Ella durà la benaurança a la teva ànima (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 53).

Anterior Mostra el capítol Següent