Josemaría Escrivá Obras
198

Demaneu amb mi al Senyor: doce me facere voluntatem tuam, quia Deus meus es tu (Ps CXLII, 10), ensenyeu-me a complir la vostra Voluntat, perquè Vós sou el meu Déu. En un mot, que brolli dels nostres llavis l’afany sincer de correspondre, amb un desig eficaç, a les invitacions del nostre Creador, procurant de seguir-ne els designis amb una fe que no es trenca, amb el convenciment que Ell no pot fallar.

Amant així la Voluntat divina, entendrem que el valor de la fe no està solament en la claredat amb què és exposada, sinó en la resolució per defensar-la amb les obres: i actuarem en conseqüència.

Però tornem a l’escena que té lloc a la sortida de Jericó. Ara és a tu, a qui Crist parla. Et diu: què vols de Mi? Que hi vegi, Senyor, que hi vegi! I Jesús: Vés, la teva fe t’ha salvat. I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí (Mc X, 52). Seguir-lo pel camí. Tu has conegut allò que el Senyor et proposava, i has decidit d’acompanyar-lo pel camí. Tu mires de trepitjar les seves petjades, vestir-te amb la vestidura de Crist, ésser el mateix Crist: per tal com la teva fe, fe en aquesta llum que el Senyor et va donant, ha d’ésser operativa i sacrificada. No et facis il·lusions, no pensis a descobrir maneres noves. La fe que Ell ens reclama és així: hem d’anar al seu ritme amb obres plenes de generositat, arrencant i deixant anar allò que destorba.

Anterior Mostra el capítol Següent