Vida ordinària i contemplació

Tornem al Sant Evangeli i aturem-nos en allò que ens diu sant Mateu, al capítol vint-i-u. Ens hi relata que Jesús, mentre tornava a la ciutat, va tenir gana i en veure una figuera a la vora del camí, s’hi acostà (Mt XXI, 18-19). Quina alegria, Senyor, de veure-us amb gana, de veure-us també al pou de Sicar, assedegat! (Cfr. Ioh IV, 7) —Us contemplo perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque): veritable Déu, però veritable Home: amb carn com la meva. S’anorreà, prenent la condició d’esclau (Phil II, 7), perquè jo mai no dubtés que m’entén, que m’estima.

Tingué gana. Quan ens cansem —a la feina, a l’estudi, a la tasca apostòlica—, quan vegem l’horitzó enfosquit, aleshores, els ulls envers Crist: envers Jesús bo, envers Jesús cansat, envers Jesús famolenc i assedegat. I com us feu entendre, Senyor! Com us feu estimar! Us ens mostreu com nosaltres, en tot llevat del pecat: perquè palpem que amb Vós podrem vèncer les nostres males inclinacions, les nostres culpes. Perquè no importen ni el cansament, ni la fam, ni la set, ni les llàgrimes… Crist es va fatigar, tingué fam, estigué assedegat, va plorar. Allò que compta és la lluita —una contesa amable, ja que el Senyor s’està sempre al nostre costat— per complir la voluntat del Pare que està en el Cel (Cfr. Ioh IV, 34).