Després, en mirar la figuera seca, els deixebles van quedar parats i deien: com és que la figuera s’ha assecat de sobte? (Mt XXI, 20) Aquells primers dotze que han presenciat tants miracles de Crist, es tornen a meravellar; llur fe encara no cremava. Per això el Senyor assegura: Ben cert us ho dic, si teniu fe i no dubteu, no sols fareu això de la figuera, sinó que, si dèieu a aquesta muntanya: alça’t i tira’t al mar, es realitzaria (Mt XXI, 21). Jesucrist posa aquesta condició: que visquem de la fe, per tal com després serem capaços de fer moure les muntanyes. I n’hi ha tantes, de coses per a remoure… en el món i, primer de tot, en el nostre cor. Tants d’obstacles a la gràcia! Doncs fe; fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat. Perquè la fe ens converteix en criatures omnipotents: i tot allò que demanareu amb fe en l’oració, ho obtindreu (Mt XXI, 22).

L’home de fe sap judicar bé les qüestions terrenals, sap que això d’aquí baix és, en frase de la Mare Teresa, una mala nit en una mala posada (Cfr. Sta. Teresa de Jesús, Camino de perfección, 40, 9 [70, 4]). Renova el seu convenciment que la nostra existència a la terra és temps de feina i de brega, temps de purificació per a saldar el deute que hom deu a la justícia divina, pels nostres pecats. També sap que els béns temporals són mitjans, i els usa generosament, heroicament.