Ja fa bastants anys, amb un convenciment que anava creixent cada dia, vaig escriure: espera-ho tot de Jesús: tu no tens res, no vals res, no pots fer res. —Ell obrarà, si t’abandones en Ell (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 67). Ha passat el temps, i aquella convicció meva s’ha anat enrobustint, s’ha anat fent més fonda. He vist en moltes vides, que l’esperança en Déu encén meravelloses fogueres d’amor, amb un foc que manté el cor bategant, sense minves, sense decaïments, encara que al llarg del camí hom pateixi, i a vegades pateixi de debò.

Mentre llegia el text de l’Epístola de la Missa, m’he commogut, i m’imagino que a vosaltres us ha passat el mateix. Comprenia que Déu ens ajudava, amb les paraules de l’Apòstol, a contemplar l’entramat diví de les tres virtuts teologals, que componen l’armadura sobre la qual es teixeix l’autèntica existència de l’home cristià, de la dona cristiana.

Escolteu novament sant Pau: justificats, doncs, per la fe, tinguem pau amb Déu per Nostre Senyor Jesucrist. Pel qual en virtut de la fe tenim cabuda en aquesta gràcia en què estem ferms i ens gloriem en l’esperança de la glòria dels fills de Déu. Encara més: ens gloriem també enmig de les tribulacions, sabent que la tribulació exercita la paciència; la paciència serveix per a la prova, i la prova per a l’esperança i l’esperança no defrauda mai, ja que la caritat de Déu ha estat vessada en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (Rom V, 1-5).