Josemaría Escrivá Obras
206

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).

Anterior Mostra el capítol Següent