Josemaría Escrivá Obras
208

Però si abunden els temorosos i els frívols, en aquesta terra nostra molts homes rectes, impulsats per un ideal noble —per bé que sense cap motiu sobrenatural, per filantropia—, afronten tota mena de privacions i es gasten generosament servint els altres, ajudant-los en llurs sofriments o dificultats. Em sento sempre mogut a respectar, i fins i tot a admirar la tenacitat de qui treballa decididament per un ideal net. Tanmateix, considero una obligació meva recordar que tot allò que iniciem ací, si és una empresa exclusivament nostra, neix amb el segell de la caducitat. Mediteu les paraules de l’Escriptura: però si contemplava el conjunt de les coses que havien dut a terme les meves mans i la fatiga que m’havien costat, heus aquí que tot em semblava vanitat i omplir-se de vent, i que sota el sol res no aprofita (Eccli II, 11).

Aquesta precarietat no sufoca l’esperança. Al contrari, quan reconeixem les petiteses i la contingència de les iniciatives terrenals, aquest treball s’obre a l’autèntica esperança, que eleva tot el quefer humà i el converteix en un lloc d’encontre amb Déu. S’il·lumina així aquesta tasca amb una claror perenne, que allunya les tenebres de les desil·lusions. Però si transformem els projectes temporals en metes absolutes, esborrant de l’horitzó l’estada eterna i el fi per al qual hem estat creats —estimar i lloar el Senyor, i posseir-lo després en el Cel—, els intents més brillants es tornen traïdories i fins i tot vehicles per a envilir les criatures. Recordeu la sincera i famosa exclamació de sant Agustí, que havia experimentat tantes amargors mentre desconeixia Déu, tot cercant fora d’Ell la felicitat: ens creàreu, Senyor, per a ésser vostres, i el nostre cor està inquiet, fins que reposarà en Vós! (St. Agustí, Confessions, I, I, 1 [PL 32, 661]). Tal vegada no hi ha res més tràgic en la vida dels homes que els enganys soferts per la corrupció o falsificació de l’esperança, presentada com una perspectiva que no té com a objecte l’Amor que sadolla sense sadollar.

A mi, i desitjo que a vosaltres us passi el mateix, la seguretat de sentir-me —de saber-me— fill de Déu m’omple de veritable esperança la qual, pel fet de ser una virtut sobrenatural, s’acomoda a la nostra naturalesa en infondre’s en les criatures, i és així mateix una virtut molt humana. Sóc feliç amb la certesa del Cel que tindrem, si som fidels fins a la fi; amb la benaurança que ens arribarà, quoniam bonus (Ps CV, 1), perquè el meu Déu és bo i és infinita la seva misericòrdia. Aquesta convicció m’incita a comprendre que solament allò que porta l’empremta de Déu revela el senyal indeleble de l’eternitat, i el valor n’és immoridor. Per això, l’esperança no em separa de les coses d’aquesta terra, sinó que m’apropa a aquestes realitats, d’una manera nova, cristiana, que prova de descobrir en tot la relació de la naturalesa, després de la caiguda, amb Déu Creador i amb Déu Redemptor.

Anterior Mostra el capítol Següent