Amb l’esguard vers el Cel

Cresquem en esperança, que així ens refermarem en la fe, fonament d’allò que esperem, i convenciment d’allò que no veiem (Hebr XI, 1). Cresquem en aquesta virtut, que és una súplica al Senyor perquè acreixi la seva caritat envers nosaltres, ja que solament l’home confia de veres en allò que estima amb totes les forces. I val la pena d’estimar el Senyor. Vosaltres haureu experimentat, com jo, que la persona enamorada es lliura segura, amb una sintonia meravellosa, en la qual els cors bateguen en un mateix voler. I què serà l’Amor de Déu? ¿No sabeu que Crist ha mort per cada un de nosaltres? Sí, per aquest cor nostre, pobre, petit, s’ha consumat el sacrifici redemptor de Jesús.

El Senyor ens parla sovint del premi que ens ha guanyat amb la seva Mort i la seva Resurrecció. Vaig a preparar-vos un lloc. l quan hi hagi anat i us hagi preparat lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè sigueu també vosaltres allà on sóc jo (Ioh XIV, 2-3). El Cel és la meta del nostre camí terrenal. Jesucrist ens ha precedit i allà, en companyia de la Verge i de sant Josep —que tant venero—, dels Àngels i dels sants, espera la nostra arribada.

No han faltat mai els heretges —ni en l’època apostòlica— que han intentat arrencar l’esperança als cristians. Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc el Crist no ha ressuscitat. I, si el Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és vana, també la vostra fe…(1 Cor XV, 12-14). La divinitat del nostre camí —Jesús, camí, veritat i vida (Cfr. Ioh XIV, 6)— és penyora segura que s’acaba en la felicitat eterna, si no ens apartem d’Ell.