Nosaltres no construïm la caritat; ens envaeix amb la gràcia de Déu: perquè Ell ha estat el primer d’estimar-nos (1 Ioh IV, 10). Convé que ens amarem ben bé d’aquesta veritat bellíssima: si podem estimar Déu, és perquè hem estat estimats per Déu (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos. IV. 9 [PL 14, 977]). Tant tu com jo estem en condicions de lliurar afecte pròdigament als qui ens volten, per tal com hem nascut a la fe, per l’amor del Pare. Demaneu amb gosadia aquest tresor al Senyor, aquesta virtut sobrenatural de la caritat, per exercitar-la fins a l’últim detall.

Sovint, els cristians no hem sabut correspondre a aquest do; de vegades l’hem rebaixat com si es limités a una almoina, sense ànima, freda; o l’hem reduït a una conducta de beneficència més o menys formulària. Expressava bé aquesta aberració la resignada queixa d’una malalta: aquí em tracten amb caritat, però la meva mare tenia cura de mi amorosament. L’amor que neix del Cor de Crist no pot donar lloc a aquesta mena de distincions.

Perquè se us fiqués ben bé dins el cap aquesta veritat, d’una forma gràfica, he predicat en milers d’ocasions que nosaltres no posseïm un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les criatures: aquest pobre cor nostre, de carn, estima amb una afecció humana que, si va unida a l’amor de Crist, és també sobrenatural. Aquesta, i no cap altra, és la caritat que hem de conrear en l’ànima, la que ens durà a descobrir en els altres la imatge de Nostre Senyor.