Josemaría Escrivá Obras
23

Moltes vegades us he recordat aquella escena commovedora que ens relata l’Evangeli: Jesús és a la barca de Pere, des d’on ha parlat a la gent. Aquella multitud que el seguia ha remogut l’afany d’ànimes que consumeix el seu Cor, i el Diví Mestre vol que els seus deixebles participin ja d’aquest zel. Després de dir-los que es llancin mar endins —duc in altum!— (Lc V, 4), suggereix a Pere que cali les xarxes per pescar.

No m’entretindré ara en els detalls, tan alliçonadors, d’aquells moments. Desitjo que considerem la reacció del Príncep dels Apòstols, a la vista del miracle: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador (Lc V, 8). Una veritat —no en tinc cap dubte— que escau perfectament a la situació personal de tothom. No obstant això, us asseguro que en topar-me durant tota la vida amb tants de prodigis de la gràcia, obrats a través de mans humanes, m’he sentit inclinat, cada dia més, a cridar: Senyor, no us aparteu de mi, que sense Vós no puc fer res de bo.

Entenc molt bé, justament per això, aquells mots del Bisbe d’Hipona, que ressonen com un cant meravellós a la llibertat: Déu, que et va crear sense tu (St. Agustí, Sermó CLXIX, 13 [PL 38, 923]), no et salvarà sense tu, perquè cadascun de nosaltres, tu i jo, ens movem sempre amb la possibilitat —la trista desventura— d’aixecar-nos contra Déu, de rebutjar-lo —potser amb el nostre capteniment— o d’exclamar: no volem que regni sobre nosaltres (Lc XIX, 14).

Anterior Mostra el capítol Següent