Josemaría Escrivá Obras
230

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna... Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.

Anterior Mostra el capítol Següent