L’exercici de la caritat

Pecaria d’ingenu aquell que s’imaginés que les exigències de la caritat cristiana s’acompleixen fàcilment. Es demostra molt distint allò que experimentem en el quefer habitual de la humanitat i, malauradament, en l’àmbit de l’Església. Si l’amor no obligués a callar, cadascú parlaria llargament de divisions, d’atacs, d’injustícies, de murmuracions, d’insídies. Hem d’admetre-ho amb senzillesa, per mirar de posar de la nostra part el remei oportú, que s’ha de traduir en un esforç personal per no ferir, per no maltractar, per corregir sense enfonsar ningú.

No són coses d’avui. Pocs anys després de l’Ascensió de Crist al Cel, quan encara anaven d’una banda a l’altra gairebé tots els apòstols, i era general un fervor estupend de fe i d’esperança, malgrat tot, ja eren molts els qui començaven a esgarriar-se, a no viure la caritat del Mestre.

Del moment que entre vosaltres hi ha gelosia i desacord —escriu sant Pau als de Corint—, no sou per ventura carnals i no us comporteu d’una manera massa humana? Perquè, quan l’un diu: jo sóc de Pau, i l’altre: jo, d’Apol·lo, no us declareu simplement humans (1 Cor III, 3-4) que no comprenen que Crist ha vingut a superar totes aquestes divisions? Què és Apol·lo? Què és Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascú segons allò que el Senyor li ha donat (1 Cor III, 4-5).

L’apòstol no rebutja la diversitat: cada u té de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d’una altra (Cfr. 1 Cor VII, 7). Però aquestes diferències han d’estar al servei del bé de l’Església. Jo em sento mogut a demanar al Senyor, ara, —uniu-vos, si voleu, a aquesta oració meva— que no permeti que en la seva Església la manca d’amor sembri el jull en les ànimes. La caritat és la sal de l’apostolat dels cristians: si perd el gust, ¿com ens podrem presentar davant el món i explicar, amb el cap alt, que aquí hi ha el Crist?