Josemaría Escrivá Obras
235

Així, doncs, us torno a dir amb sant Pau: si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com un metall que sona o com el címbal que dringa. I si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués tota la fe fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I, si distribuís tots els meus béns per a sustentar els pobres, si oferís el meu cos i el foc em consumís, però no tingués caritat, tot allò de res no em serviria (1 Cor XIII, 1-3).

Davant aquestes paraules de l’Apòstol dels gentils, no falten els qui coincideixen amb aquells deixebles de Crist, que, quan Nostre Senyor els anuncià el Sagrament de la seva Carn i de la seva Sang, van comentar: és dura, aquesta doctrina, qui pot escoltar-la? (Ioh VI, 61). És dura, sí. Perquè la caritat que descriu l’Apòstol no es limita a la filantropia, a l’humanitarisme, o bé a la lògica commiseració davant el sofriment d’altri: exigeix l’exercici de la virtut teologal de l’amor a Déu i de l’amor, per Déu, als altres. Per això, la caritat no caducarà mai, mentre que les profecies finiran, les llengües cessaran i s’acabarà la ciència... Ara subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat, totes tres; però la més gran de totes elles és la caritat (1 Cor XIII, 8, 13).

Anterior Mostra el capítol Següent