Josemaría Escrivá Obras
237

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.

Anterior Mostra el capítol Següent