Josemaría Escrivá Obras
239

Girem la vista cap a Jesucrist, que és el nostre model, el mirall en què ens hem de mirar. Com es comporta, exteriorment també, en les grans ocasions? Què ens en diu el Sant Evangeli? Em commou aquesta disposició habitual de Crist, que acudeix al Pare abans dels grans miracles; i el seu exemple, en retirar-se quaranta dies i quaranta nits al desert (Cfr. Mt IV, 2), abans de començar la seva vida pública, per pregar.

És molt important —perdoneu-me la insistència— d’observar els passos del Messies, perquè Ell ha vingut a mostrar-nos el sender que condueix al Pare. Descobrirem, amb Ell, com es pot donar relleu sobrenatural a les activitats aparentment més petites; aprendrem a viure cada instant amb una vibració d’eternitat, i entendrem amb una major profunditat que la criatura necessita aquests temps de conversa íntima amb Déu: per tractar-lo, per invocar-lo i lloar-lo, per esclatar en accions de gràcies, per escoltar-lo o, simplement, per estar amb Ell.

Ja fa molts anys, tot considerant aquesta manera de fer del meu Senyor, vaig arribar a la conclusió que l’apostolat, sigui quin sigui, és una sobreabundància de la vida interior. Per això em sembla tan natural, i tan sobrenatural, aquest passatge on es relata de quina manera Crist ha decidit d’escollir definitivament els primers dotze. Ens conta sant Lluc que, abans, va vetllar tota la nit pregant (Lc VI, 12). Vegeu-lo també a Betània, quan es disposa a ressuscitar Llàtzer, un cop que havia plorat per l’amic: alça els ulls al cel i exclama: Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat (Ioh XI, 41). Aquesta ha estat la seva ensenyança precisa: si volem ajudar els altres, si pretenem sincerament d’empènyer-los perquè descobreixin el sentit autèntic del seu destí a la terra, ens cal fonamentar-nos en l’oració.

Anterior Mostra el capítol Següent