Josemaría Escrivá Obras
251

Un personatge més

Quan, durant aquests trenta anys de sacerdoci, he insistit tenaçment en la necessitat de l’oració, en la possibilitat de convertir l’existència en un clamor incessant, algunes persones m’han demanat: però, és possible de comportar-se sempre així? Ho és. Aquesta unió amb Nostre Senyor no ens aparta del món, no ens transforma en éssers estranys, aliens al transcurs dels temps.

Si Déu ens ha creat, si ens ha redimit, si ens estima fins al punt de lliurar per nosaltres el seu Fill unigènit (Cfr. Ioh III, 16), si ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig (Cfr. Lv XV, 11-32), ¿com no desitjarà que el tractem amorosament? Fóra estrany de no parlar amb Déu, d’apartar-se’n, d’oblidar-lo, de moure’s en activitats alienes a aquests tocs ininterromputs de la gràcia.

Anterior Mostra el capítol Següent