Per tal de canalitzar l’oració, acostumo a materialitzar fins i tot allò que és més espiritual, cosa que potser també podria ajudar a algun de vosaltres. Nostre Senyor feia servir aquest procediment. Li agradava d’ensenyar amb paràboles, tretes de l’ambient que el voltava: del pastor i de les ovelles, del cep i de les sarments, de barques i de xarxes, de la llavor que el sembrador llança indiscriminadament…

Ha caigut en la nostra ànima la Paraula de Déu. Quina mena de terra li hem preparat? Hi abunden els rocs? És plena d’esbarzers? Potser és un indret massa trepitjat per caminar merament humans, petits, sense empenta? Senyor, que la meva parcel·la sigui terra bona, fèrtil, exposada generosament a la pluja i al sol; que la vostra sembra hi arreli; que produeixi espigues granades, bon blat.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments (Ioh XV, 5). Som a setembre i els ceps són carregats de plançons llargs, prims, flexibles i nuosos, atapeïts de fruit, a punt per a la verema. Mireu aquestes sarments plenes, perquè participen de la saba del tronc: només així s’han pogut convertir en polpa dolça i madura, que sadollarà d’alegria la vista i el cor de la gent (Cfr. Ps CIII, 15), aquells minúsculs brots d’uns mesos abans. Qui sap si a terra encara hi ha uns pals solts, mig enterrats. També eren sarments, però assecades, eixarreïdes. Són el símbol més gràfic de l’esterilitat. Perquè sense mi, no podeu fer res (Ioh XV, 5).

El tresor. Afigureu-vos el goig immens de l’afortunat que el troba. S’han acabat les estretors, les angoixes. Ven tot el que té i compra aquell camp. Tot el seu cor batega allà: on amaga la seva riquesa (Cfr. Mt. 21). El nostre tresor és Crist. No ens ha de fer res de llençar per la borda tot el que siguin noses, per poder seguir-lo. I la barca, sense aquest llast inútil, navegarà de dret cap al port segur de l’Amor de Déu.