Aleshores, què canvia? Canvia que en l’ànima —perquè hi ha entrat Crist, tal com pujà a la barca de Pere— es presenten horitzons més amplis, més ambició de servei, i un desig irreprimible d’anunciar a totes les criatures les magnalia Dei (Act II, 11), les coses meravelloses que fa el Senyor, si és que el deixem fer. No puc silenciar que el treball —per dir-ho així— professional dels sacerdots és un ministeri diví i públic que abraça tota l’activitat d’una forma exigent, fins al punt que, en general, si a un sacerdot li sobra temps per a una altra tasca que no sigui pròpiament sacerdotal, pot estar segur que no compleix el deure del seu ministeri.

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l’anomenat Dídim, i Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos més dels seus deixebles. Simó Pere els diu: me’n vaig a pescar. Els altres li respongueren: Nosaltres també hi venim. Sortiren i pujaren a la barca, i aquella nit no van agafar res. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba (Ioh XXI, 2-4).

Es posa al costat dels Apòstols, vora aquestes ànimes que s’han lliurat a Ell: i ells no se n’adonen. Quantes vegades Crist, no és prop de nosaltres, sinó dintre nostre; i vivim una vida tan humana! Crist se’ns fa veí, i no s’enduu ni una sola mirada d’afecte, ni una paraula d’amor, ni una obra de zel dels seus fills.