269

Ara ve a tomb dur a la nostra memòria la consideració d’un episodi, que posa de manifest aquell estupend vigor apostòlic dels primers cristians. Encara no havia passat un quart de segle des que Jesús havia pujat al Cel, i ja en moltes ciutats i en molts pobles se’n propagava la fama. A Efès, arriba un home que es deia Apol·lo, eloqüent i versat en les Escriptures. Havia estat instruït en el camí del Senyor, i amb fervor d’esperit predicava i ensenyava amb exactitud les coses referents a Jesús, tot i conèixer-ne només el baptisme de Joan (Act XVIII, 24-25).

En el pensament d’aquest home, ja s’havia insinuat la llum de Crist: n’havia sentit parlar i l’anuncia als altres. Però encara li restava un tros de camí, per informar-se més, assolir del tot la fe, i estimar de debò el Senyor. Escolta com parlen. Un matrimoni, Àquila i Priscil·la, tots dos cristians, passa a prop seu, i no s’aturen resten indiferents. No se’ls acudeix de pensar: aquest ja en sap prou, no ens crida ningú a donar-li lliçons. Com que eren ànimes amb una autèntica preocupació apostòlica, s’acostaren a Apol·lo, se l’endugueren amb ells i li exposaren més exactament (Act XVIII, 26)la doctrina del Senyor.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest punt en un altre idioma