Preguntem-nos altra vegada, en la presència de Déu: Senyor, per què ens heu proporcionat aquest poder?; per què heu dipositat en nosaltres aquesta facultat d’escollir-vos o de rebutjar-vos? Vós desitgeu que emprem encertadament aquesta capacitat nostra. Senyor, què voleu que faci? (Cfr. Act IX, 6). I la resposta diàfana, precisa: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37).

Ho veieu? La llibertat adquireix el seu autèntic sentit quan s’exercita en servei de la veritat que rescata, quan es gasta cercant l’Amor infinit de Déu, que ens deslliga de tota servitud. Com més va, més augmenta el meu neguit d’anunciar amb grans crits aquesta riquesa insondable del cristià: la llibertat de la gloria dels fills de Déu! (Rom VIII, 21). És aquí on es resumeix la voluntat bona, que ens ensenya a encalçar el bé, després de distingir-lo del mal (St. Màxim Confessor, Capita de charitate, II, 32 [PG 90, 995]).

M’agradaria que meditéssiu sobre un punt fonamental, que ens enfronta amb la responsabilitat de la nostra consciència. Ningú no pot elegir per nosaltres: heus aquí el grau suprem de la dignitat en els homes: que per ells mateixos, i no per altres, s’adrecin cap al bé (St. Tomàs d’Aquino, Super epistolas S. Pauli lectura. Ad Romanos, cap. II, lect. III, 217 [ed. Marietti, Torino, 1953]). Molts de nosaltres hem heretat dels nostres pares la fe catòlica i, per gràcia de Déu, des que vam rebre el Baptisme, tot just acabats de néixer, començà en l’ànima la vida sobrenatural. Però hem de renovar, al llarg de la nostra existència —i fins i tot al llarg de cada jornada— el determini d’estimar Déu per damunt de totes les coses. És cristià, vull dir un veritable cristià, qui se sotmet a l’imperi de l’únic Verb de Déu (Orígenes, Contra Celsum, VIII, 36 [PG 11, 1571]), sense assenyalar condicions en aquest acatament, disposat a resistir la temptació diabòlica amb la mateixa actitud de Crist: el Senyor, el teu Déu adoraràs, i només a Ell serviràs (Mt IV, 10).