275

Fe del poble cristià

Aquesta ha estat sempre la fe segura. En contra d’aquells qui la van negar, El Concili d’Efès proclamà que si hi ha algú que no confessa que l’Emmanuel és veritablement Déu i, que per això la Verge Santíssima és Mare de Déu, ja que engendrà segons la carn el Verb de Déu encarnat, sigui anatema (Concili d’Efès, can. 1, Denxinger-Schön. 252 [113]).

La història ens ha conservat testimonis de l’alegria dels cristians davant aquestes decisions clares, netes, que reafirmaven allò que tothom creia: tot el poble de la ciutat d’Efès, de les primeres hores del matí fins a la nit, estigué ansiós en espera de la resolució… Quan es va saber que l’autor de les blasfèmies havia estat deposat, tothom a una sola veu començà a glorificar Déu i a aclamar el Sínode, perquè havia caigut l’enemic de la fe. Tan bon punt havíem sortit de l’església, vam ésser acompanyats amb torxes a les nostres cases. Era de nit: tota la ciutat estava alegre i enllumenada (St Ciril d’Alexandria, Epistolae, 24 [PG 77, 138]). Així ho escriu sant Ciril, i no puc negar que, tot i que hi ha una distància de disset segles, aquella reacció de pietat m’impressiona profundament.

Vulgui Déu Nostre Senyor que aquesta mateixa fe cremi en els nostres cors, i que brolli dels nostres llavis un cant d’acció de gràcies: perquè la Trinitat Santíssima, en haver elegit Maria com a Mare de Crist, Home com nosaltres, ens ha posat a cadascú sota el seu mantell maternal. És Mare de Déu i Mare Nostra.

Aquest punt en un altre idioma