Josemaría Escrivá Obras
277

Mare del Bell Amor

Ego quasi vitis fructificavi...: com una vinya, trec sarments formosos i les meves flors fan fruits saborosos i rics (Eccli XXIV, 23). Així ho hem llegit a l’Epístola. Que aquesta suavitat d’olor que és la devoció a la nostra Mare, abundi en la nostra ànima i en l’ànima de tots els cristians, i ens dugui a la confiança més completa en qui sempre vetlla per nosaltres.

Jo sóc la Mare del bell amor, del temor, de la ciència i de la santa esperança (Eccli XXIV, 24). Lliçons que avui ens recorda Santa Maria. Lliçó de bell amor, de vida neta, d’un cor sensible i apassionat, perquè aprenguem a ésser fidels al servei de l’Església. No és un amor qualsevol, aquest: és l’Amor. Aquí no hi ha traïcions, ni càlculs, ni oblits. Un amor formós, perquè té com a principi i com a fi el Déu tres vegades sant que és tota la Formosor i tota la Bondat i tota la Grandesa.

Però es parla també de temor. No m’imagino més temor que el d’apartar-se de l’Amor. Puix que Déu Nostre Senyor no ens vol apocats, timorats, o bé amb una donació anodina. Ens necessita audaços, valents, delicats. El temor que ens recorda el text sagrat ens duu al pensament aquella altra queixa de l’Escriptura: he cercat el qui estima la meva ànima; l’he cercat i no l’he trobat (Cant III, 1).

Això pot esdevenir-se si l’home no ha comprés fins al fons què significa estimar Déu. Passa aleshores que el cor es deixa arrossegar per coses que no porten cap al Senyor. I, com a conseqüència, el perdem de vista. D’altres vegades potser és el Senyor qui s’amaga: Ell sap per què. Aleshores ens anima a cercar-lo amb més deler i, quan el descobrim, exclamem joiosos: l’he agafat i no el deixaré anar (Cant III, 4).

Anterior Mostra el capítol Següent