Un gran amor a Nostra Senyora i la manca de cultura teològica, va portar un bon cristià a fer-me conèixer una certa anècdota que us explicaré, ja que —amb tota la seva ingenuïtat— és lògica en una persona de poques lletres.

Prengui-s’ho —em deia— com un desfogament: comprengui la meva tristesa davant algunes coses que s’esdevenen en aquest temps. Durant la preparació i el desenvolupament del Concili actual, ha estat proposat d’incloure el tema de la Verge. Així: el tema. Parlen així, els fills? És aquesta la fe que han professat sempre els fidels? Des de quan l’amor a la Verge és un tema, sobre el qual hom pot admetre d’entaular una discussió a propòsit de la seva conveniència?

Si hi ha quelcom que estigui renyit amb l’amor, és la gasiveria. No em fa res d’ésser molt clar; si no ho fos —continuava— em semblaria una ofensa a la Nostra Mare Santa. S’ha discutit si era o no oportú d’anomenar Maria Mare de l’Església. Em molesta baixar a més detalls. Però la Mare de Déu i, per això, Mare de tots els cristians, ¿no ha de ser Mare de l’Església, que és la reunió dels qui han estat batejats i han renascut en Crist, fill de Maria?

No m’explico —anava dient— d’on neix la mesquinesa d’escatimar aquest títol en lloança de Nostra Senyora. Que n’és, de diferent, la fe de l’Església! El tema de la Verge. Pretenen els fills plantejar el tema de l’amor a la seva mare? Se l’estimen i prou. L’estimaran molt, si són bons fills. Del tema —o de l’esquema— en parlen els estranys, els qui estudien el cas amb la fredor de l’enunciat d’un problema. Fins aquí el desfogament recte i pietós, bé que injust, d’aquella ànima simple i devotíssima.