Mestra de fe, d’esperança i de caritat

Maria cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell Cap, del qual és efectivament mare segons el cos (St. Agustí, De Sancta Virginitate, 6 [PL 40, 399]). Com a Mare, ensenya; i, també com a Mare, les seves lliçons no fan remor. Cal tenir a l’ànima una base de finor, un toc de delicadesa, per entendre allò que ens manifesta, més que no pas amb promeses, amb obres.

Mestra de fe. Benaurada tu, que has cregut! (Lc I, 45), així la saluda Isabel, la seva cosina, quan Nostra Senyora puja a la muntanya per visitar-la. Havia estat meravellós aquell acte de fe de Santa Maria: heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la vostra paraula (Lc I, 38). En el naixement del seu Fill contempla les grandeses de Déu a la terra: hi ha un cor d’àngels, i tant els pastors com els poderosos de la terra vénen a adorar el Nen. Però després la Sagrada Família ha de fugir cap a Egipte, per escapar dels intents criminals d’Herodes. En acabat, el silenci: trenta anys llargs de vida senzilla, ordinària, com la d’una llar més d’un poblet de la Galilea.