Josemaría Escrivá Obras
29

Són ànimes que fan barricades amb la llibertat. La llibertat, la meva llibertat! La tenen i no la segueixen; la miren, la posen com un ídol de fang dins el seu enteniment mesquí. Això és llibertat? ¿Quin profit en treuen, d’aquesta riquesa, sense un compromís seriós, que orienti tota l’existència? Un comportament així s’oposa a la categoria pròpia, a la noblesa, de la persona humana. Falta la ruta, el camí clar que informi els passos damunt la terra: aquestes ànimes —les heu trobades, com jo— es deixaran arrossegar després per la vanitat pueril, per la ufanor egoista, per la sensualitat.

Llur llibertat es demostra estèril, o bé dóna fruits ridículs, també humanament. Qui no escull —amb plena llibertat!— una norma recta de conducta, tard o d’hora es veurà manejat per d’altres, viurà en la indolència —com un paràsit—, subjecte a allò que els altres determinin. Es prestarà a ésser sacsejat per qualsevol cop de vent, i els altres ho resoldran tot sempre per ell. Aquests núvols són sense aigua, portats d’ací d’allà per les ventades, arbres tardorencs, infructuosos, morts dues vegades, sense arrels (Iudae, 12), per més que s’encobreixin amb un xerroteig continuat, amb pal·liatius amb els quals intenten d’esfumar l’absència de caràcter, de valentia i d’honradesa.

Però no em coacciona ningú!, repeteixen obstinadament. Ningú? Tots coaccionen aquesta il·lusòria llibertat, que no s’arrisca a acceptar responsablement les conseqüències d’actuacions lliures, personals. On no hi ha amor de Déu, s’hi fa un buit d’exercici individual i responsable, de la pròpia llibertat: allí —malgrat les aparences— tot és coacció. L’indecís, el qui és irresolut, és com una matèria blanca a mercè de les circumstàncies; qualsevol l’emmotlla al seu voler i, abans que res, ho fan les passions i les tendències pitjors de la naturalesa ferida pel pecat.

Anterior Mostra el capítol Següent