Josemaría Escrivá Obras
30

Recordeu la paràbola dels talents. Aquell servent que en rebé un, podia —com els seus companys— emprar-lo bé, mirar que li rendís, aplicant les qualitats que posseïa. I què delibera? El preocupa la por de perdre’l. Bé. Però, i després? El colga! (Cfr. Mt XXI, 18). I allò no dóna fruit. No oblidem aquest cas de por malaltissa d’aprofitar honradament la capacitat de treball, la intel·ligència, la voluntat, tot l’home. El colgo —sembla afirmar aquest desgraciat—, però la meva llibertat queda salva! No. La llibertat s’ha inclinat vers quelcom de molt concret, vers la sequedat més pobra i àrida. Ha pres partit, perquè no tenia més remei que triar: però ha triat malament.

Res no és més fals que oposar la llibertat a la pròpia donació, ja que aquesta ve com a conseqüència de la llibertat. Mireu: quan una mare se sacrifica per amor dels seus fills, ha triat; i, segons la mesura d’aquest amor, així es manifestarà la seva llibertat. Si aquest amor és gran, la llibertat apareixerà fecunda; el bé dels fills prové d’aquesta beneïda llibertat, que suposa donació i prové d’aquesta beneïda donació, que és justament llibertat.

Anterior Mostra el capítol Següent