Josemaría Escrivá Obras
303

No ens pensem que, en aquesta sendera de la contemplació, les passions s’hauran apaivagat definitivament. Ens enganyaríem, si suposéssim que l’ànsia de cercar Crist, la realitat del seu encontre i del seu tracte, i la dolçor del seu amor ens transformen en persones impecables. Encara que l’experiència no us falta, deixeu-me que us ho recordi. L’enemic de Déu i de l’home, Satanàs, no es dóna per vençut, no descansa. I ens assetja, fins i tot quan l’ànima crema encesa en l’amor de Déu. Sap que aleshores la caiguda és més difícil, però que —si aconsegueix que la criatura ofengui el seu Senyor per poc que sigui— podrà llançar sobre aquella consciència la temptació de la desesperança.

Si voleu aprendre de l’experiència d’un pobre sacerdot que no pretén parlar més que de Déu, us aconsellaré que quan la carn intenti recobrar els seus furs perduts o la supèrbia —que encara és pitjor— es rebel·li i s’arbori, aneu corrents a aixoplugar-vos en aquelles divines escletxes que, en el Cos de Crist, obriren els claus que el fixaren a la Creu, i la llança que li travessà el pit. Aneu-hi com més us commogui: descarregueu en les Ferides del Senyor tot aquest amor humà... i aquest amor diví. Que això es voler la unió, sentir-se germà de Crist, un consanguini seu, fill de la mateixa Mare, perquè és Ella qui ens ha menat fins a Jesús.

Anterior Mostra el capítol Següent