305

És l’hora de clamar: recorda’t de les promeses que m’has fet, per emplenar-me d’esperança; això em consola en el meu no res i m’omple la vida de fortalesa (Cfr. Ps CXVIII, 49-50). Nostre Senyor vol que comptem amb Ell, per a tot: ens adonem amb evidència que sense Ell no podem fer res (Cfr. Ioh XV, 5), i que amb Ell podem fer-ho tot (Cfr. Phil IV, 13). Es confirma la nostra decisió d’anar sempre en la seva presència (Cfr. Ps CXVIII, 168).

Amb la claredat de Déu en l’enteniment, que sembla inactiu, ens resulta indubtable que, si el Creador té cura de tothom —dels seus enemics i tot— quanta més no en tindrà dels amics! Ens convencen que no hi ha mal, ni contradicció, que no es converteixi en bé: així s’assenten més fermament en el nostre esperit, l’alegria i la pau, que cap altre motiu humà no ens podrà arrencar, per tal com aquestes visitacions sempre ens deixen quelcom de seu, quelcom diví. Lloarem el Senyor Déu Nostre, que ha fet en nosaltres coses admirables (Cfr. Iob V, 9), i comprendrem que hem estat creats amb capacitat per posseir un tresor infinit (Cfr. Sap VII, 14).

Aquest punt en un altre idioma