Josemaría Escrivá Obras
307

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).

Anterior Mostra el capítol Següent