Josemaría Escrivá Obras
311

Amb aquesta donació d’un mateix, el zel apostòlic s’encén, augmenta cada dia —tot encomanant aquesta ànsia als altres— perquè el bé és difusiu. No és possible que la nostra pobra naturalesa, tan a prop de Déu, no cremi en una fam de sembrar en tot el món l’alegria i la pau, de regar-ho tot amb les aigües redemptores que brollen del Costat obert de Crist (Cfr. Ioh XIX, 34), de començar i acabar totes les tasques per Amor.

Abans us parlava de dolors, de sofriments, de llàgrimes. I no em contradic si afirmo que, per a un deixeble que cerqui amorosament el Mestre, és molt diferent el sabor de les tristeses, de les penes, de les afliccions: desapareixen així que s’accepta de cor la Voluntat de Déu, tan aviat com es compleixen de grat els seus designis, com pertoca a fills fidels, encara que sembli que els nervis es destrossin i el suplici sembli insuportable.

Anterior Mostra el capítol Següent