Josemaría Escrivá Obras
313

M’agrada parlar de camí, perquè som viadors, ens dirigim a la casa del Cel, a la nostra Pàtria. Però fixeu-vos que un camí, bé que pot presentar trets de dificultats especials, bé que algun cop ens faci travessar algun riu a gual o endinsar-nos en un bosc gairebé impenetrable, generalment és una cosa usual, sense sorpreses. El perill està en la rutina: imaginar-nos que en això, en les coses de cada instant, no hi ha Déu, perquè és tan senzill, tan ordinari!

Aquells dos deixebles se n’anaven cap a Emmaús. El seu pas era normal, com el de tants d’altres que transitaven per aquells verals. I allí, amb naturalitat, se’ls apareix Jesús, i camina amb ells, amb una conversa que disminueix la fatiga. M’afiguro l’escena, a entrada de fosc. Bufa una brisa suau. Al voltant, tot de camps amb els sembrats de blat, ja madur, i les velles oliveres, amb els brancatges argentats per la claror tèbia.

Jesús, al camí. Senyor, que gran que sou tothora! Però em commoveu quan us abaixeu per seguir-nos, per cercar-nos, en els nostres tràfecs diaris. Senyor, concediu-nos la ingenuïtat d’esperit, la mirada neta, el cap clar, que permeten d’entendre-us quan veniu sense cap signe extern de la vostra glòria.

Anterior Mostra el capítol Següent