Josemaría Escrivá Obras
314

S’acaba el trajecte en trobar el poblat, i a aquells dos que —sense adonar-se’n— han estat ferits al fons del cor tocats per la paraula i l’amor del Déu fet Home, els dol que se’n vagi. perquè Jesús els saluda amb gest de fer veure que anava més enllà (Lc XXIV, 28). Mai no s’imposa, aquest Senyor Nostre. Vol que el cridem lliurement, així que hem entrevist la puresa de l’Amor, que ens ha ficat en l’ànima. Hem de deturar-lo per força i pregar-li: quedeu-vos amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar (Lc XXXIV, 29), ja es va fent de nit.

Som així: sempre poc agosarats, tal vegada per insinceritat, o tal vegada per pudor. En el fons, pensem: quedeu-vos amb nosaltres, ja que les tenebres ens envolten l’ànima, i solament Vós sou llum, solament Vós podeu calmar aquesta ànsia que ens consumeix. Perquè d’entre les coses belles, honestes, no ignorem quina és la primera: posseir sempre Déu (St. Gregori de Nazianze, Epistolae, CCXII [PG 37, 349]).

I Jesús es queda. Els ulls se’ns obren com els de Cleofàs i el seu company, quan Crist parteix el pa; i encara que Ell torni a desaparèixer de la nostra vista, també serem capaços de reprendre la marxa —es va fent fosc—, per parlar d’Ell als altres, perquè tanta alegria no cap en un sol pit.

Camí d’Emmaús. El Nostre Déu ha omplert de dolçor aquest nom. I Emmaús és el món sencer, perquè el Senyor ha obert els camins divins de la terra.

Anterior Mostra el capítol Següent