Josemaría Escrivá Obras
37

En la paràbola dels invitats al sopar, el pare de família, després de saber que alguns dels qui havien d’acudir a la festa s’han excusat amb raons i excuses fàcils, ordena al criat: surt pels camins i pels tancats i fes entrar per força —compelle intrare— els que trobis, perquè vinguin (Lc XIV, 23). Això no és coacció? ¿No és fer ús de violència contra la legítima llibertat de cada consciència?

Si meditem l’Evangeli i ponderem els ensenyaments de Jesús, no confondrem aquestes ordres amb la coacció. Vegeu de quina manera Crist insinua sempre: si vols ésser perfecte... si algú em vol seguir. Aquest compelle intrare no comporta violència física ni moral: reflecteix l’empenta de l’exemple cristià, que en la seva manera de procedir mostra la força de Déu: mireu com atreu el Pare: delecta ensenyant, sense imposar la necessitat. És així com atreu cap a Ell (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XXVI, 7 [PL 35, 1610]).

Quan un respira aquest ambient de llibertat, s’entén ben clar que obrar malament no es cap alliberament, sinó una esclavitud. Qui peca contra Déu conserva el lliure arbitri quant a la llibertat de coacció, però l’ha perdut quant a la llibertat de culpa (St. Tomàs d’Aquino, Ibídem). Potser manifestarà que s’ha comportat d’acord amb les seves preferències, però no aconseguirà de pronunciar la veu de la veritable llibertat, per tal com s’ha fet esclau d’allò que ell mateix ha decidit, i s’ha decidit per la cosa pitjor, per l’absència de Déu, i allí no hi ha llibertat.

Anterior Mostra el capítol Següent