Obrim l’Evangeli de sant Mateu, pel capítol vint-i-cinc: el regne del cel s’assembla a deu verges, que van prendre les llànties i van sortir a rebre l’espòs i l’esposa. N’hi havia cinc que eren deixades, i cinc més de prudents (Mt XXV, 1-2). L’evangelista ens explica que les previsores han aprofitat el temps. Discretament es proveeixen de l’oli que els cal, i estan a punt, quan les avisen: ei! que ja és hora!, l’espòs ja és aquí, sortiu a rebre’l: revifen les llànties i van amb goig a rebre’l (Mt XXV, 6).

Arribarà aquell dia, que serà l’últim, i ja no ens farà por: tot confiant fermament en la gràcia de Déu, estem disposats des d’ara, amb generositat, amb fortalesa, amb amor en els detalls, a acudir a aquesta cita amb el Senyor portant els llantions encesos. Perquè ens espera la gran festa del Cel. Som nosaltres, germans estimadíssims, els qui intervenim en les noces del Verb. Nosaltres, que ja tenim fe en l’Església, que ens nodrim amb la Sagrada Escriptura, que fruïm perquè l’Església està unida amb Déu. Ara, us ho prego, penseu si heu vingut a aquestes noces amb el vestit nupcial: examineu atentament els vostres pensaments (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXVIII, 11 [PL 76, 1289]). Jo us asseguro a vosaltres —i a mi mateix— que aquest vestit de noces serà teixit amb l’amor de Déu que haurem sabut aplegar fins i tot en els treballs més petits. Perquè és cosa d’enamorats tenir cura dels detalls, àdhuc en les accions aparentment sense importància.