Rendir per a Déu

Considerem ara la paràbola d’aquell home que en anar-se’n a terres llunyanes, va cridar els seus criats i els va confiar els seus béns (Mt XXV, 14). A cada un li confià una quantitat diferent, perquè l’administrés mentre ell era fora. Em sembla molt oportú de fixar-nos en la conducta d’aquell que va acceptar un talent: es comporta d’una manera que a la meva terra se’n diu murrieria. Pensa, discorre amb aquell cervell de poca altura i decideix: se n’anà a fer un clot a terra i va colgar-hi el diner de l’amo (Mt XXV, 18).

¿Quina ocupació escollirà després aquest home, si ha abandonat l’instrument de treball? Ha decidit irresponsablement optar per la comoditat de retornar només allò que li van lliurar. Es dedicarà a matar els minuts, les hores, les jornades, els mesos, els anys, la vida. Els altres s’afanyen, negocien, es preocupen noblement per a retornar més que no han rebut: el fruit legítim, ja que la recomanació ha estat molt concreta: negotiamini dum venio (Lc XIX, 13); encarregueu-vos d’aquesta feina per obtenir-ne un guany, fins que l’amo torni. Aquest no; aquest inutilitza la seva existència.