El treball que esdevé oració

Acostumo a dir sovint que, en aquestes estones de conversa amb Jesús, que ens veu i ens escolta des del Sagrari, no podem caure en una oració impersonal; i comento que, per meditar de forma que s’instauri de seguida un diàleg amb el Senyor —no cal la remor de paraules—, hem de sortir de l’anonimat, posar-nos en la seva presència tal com som, sense emboscar-nos en la multitud que emplena l’església, ni deixatar-nos dins una rastellera de paraules buides, que no brollen del cor, sinó, tirant llarg, d’un costum desproveït de contingut.

Doncs ara hi afegeixo que la teva feina també ha de ser una oració personal, s’ha de convertir en una gran conversa amb el Nostre Pare del Cel. Si cerques la santificació dins la teva activitat professional i per mitjà d’ella, necessàriament t’hauràs d’esforçar perquè es converteixi en una oració sense anonimat. Tampoc aquests afanys teus no poden caure en la foscor anodina d’una feina rutinària, impersonal, ja que en aquest mateix instant s’hauria mort l’al·licient diví que anima el teu quefer quotidià.

Ara em vénen a la memòria els meus viatges als fronts de batalla durant la guerra civil espanyola. Sense comptar amb cap mitjà humà, acudia allà on hi havia algú que necessités la meva tasca de sacerdot. En aquelles circumstàncies tan peculiars, que potser donaven peu a molts per a justificar llurs abandons i descurances, no em limitava a suggerir un consell simplement ascètic. Em movia aleshores la mateixa preocupació que sento ara, la qual miro que el Senyor desperti en cada un de vosaltres: m’interessava pel bé de les ànimes, i també per l’alegria ací a la terra; els animava a aprofitar el temps amb feines útils; que la guerra no constituís com un parèntesi tancat en llur vida; els demanava que no s’abandonessin, que fessin el possible per no convertir la trinxera i la garita en una mena de sala d’espera de les estacions de ferrocarril d’aleshores, on la gent matava el temps, tot esperant aquells trens que semblava que no havien d’arribar mai…

Els suggeria concretament que s’ocupessin en alguna activitat de profit —estudiar, aprendre idiomes, per exemple— compatible amb el seu servei de soldats; els aconsellava que no deixessin mai d’ésser homes de Déu i que fessin per manera que tota la seva conducta fos operatio Dei, treball de Déu. I em commovia en comprovar que aquells xicots, en situacions no gens fàcils, responien meravellosament: se’ls notava la solidesa del tremp interior.