Per amor a Déu, per amor a les ànimes i per correspondre a la nostra vocació de cristians, hem de donar exemple. Per no escandalitzar, per no produir ni l’ombra de la sospita que els fills de Déu són fluixos o no serveixen, per no ser causa de desedificació… vosaltres heu d’esforçar-vos a oferir amb la vostra conducta la mesura justa, el bon tarannà d’un home responsable. Tant el camperol que llaura la terra mentre eleva contínuament el cor a Déu, com el fuster, el ferrer, l’oficinista, l’intel·lectual —tots els cristians— han d’ésser un model per a llurs col·legues, sense orgull, ja que queda ben clar en les nostres ànimes el convenciment que només si comptem amb Ell aconseguirem d’obtenir la victòria: nosaltres, tots sols, no podem aixecar ni un bri de palla de terra (Cfr. Ioh XV, 5). Per tant, cadascú a la seva feina, en el lloc que ocupa en la societat ha de sentir l’obligació de fer un treball de Déu, que sembri a tot arreu la pau i l’alegria del Senyor. El perfecte cristià sempre porta amb si mateix serenitat i goig. Serenitat, perquè se sent en presència de Déu; goig, perquè es veu voltat dels seus dons. Un cristià així, és veritablement un personatge reial, un sacerdot sant de Déu (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 451]).