No sabria determinar quina és la principal virtut humana: depèn del punt des d’on es miri. A més, la qüestió resulta ociosa, per tal com no consisteix a practicar una virtut o bé unes quantes: cal lluitar per adquirir-les i practicar-les totes. Cada una d’elles s’enllaça amb les altres, i així, l’esforç d’ésser sincers, ens fa justos, alegres, prudents, serens.

Tampoc no m’acaben de convèncer aquestes formes de raonar, que distingeixen les virtuts personals de les virtuts socials. No hi pot haver cap virtut que pugui facilitar l’egoisme; cada una redunda necessàriament en bé de la nostra ànima i de les ànimes dels qui ens volten. Homes, tots nosaltres, i tots fills de Déu, no podem concebre la nostra vida com la delerosa preparació d’un brillant currículum, d’una lluïda carrera. Tots ens hem de sentir solidaris i, en l’ordre de la gràcia, estem units pels llaços sobrenaturals de la Comunió dels Sants.

Ensems, hem de considerar que la decisió i la responsabilitat estan en la llibertat personal de cadascú, i per això les virtuts també són radicalment personals, de la persona. Això no obstant, en aquesta batalla d’Amor ningú no lluita sol —ningú no és un vers aïllat, acostumo a repetir-: d’alguna manera, tots ens ajudem o ens perjudiquem. Tots som anelles d’una mateixa cadena. Ara demana amb mi, a Déu Nostre Senyor, que aquesta cadena ens ancori al seu Cor, fins que arribi el dia de contemplar-lo cara a cara en el Cel per sempre.