Qui sap ésser fort, no es mou per la pressa de cobrar el fruit de les seves virtuts; és pacient. La fortalesa ens mena a assaborir aquesta virtut humana i divina de la paciència. Amb la vostra paciència salvareu les vostres ànimes. La possessió de l’ànima cau en la paciència la qual, efectivament, és l’arrel i la guarda de totes les virtuts. Nosaltres posseïm l’ànima amb la paciència perquè, mentre aprenem a dominar-nos a nosaltres mateixos, comencem a posseir allò que som (St. Gregori el Gran. Homiliae in Evangelia, XXXV, 4 [PL 76, 1261]). I és aquesta paciència la que ens empeny a ésser comprensius amb els altres, persuadits que les ànimes, com el bon vi, milloren amb el temps.