Un camí ordinari

Hem tractat de virtuts humanes. I potser algú de vosaltres es demanarà: però comportar-se així, no suposa aïllar-se de l’ambient normal?, no és una cosa aliena al món de cada dia? No. Enlloc no és escrit que el cristià hagi de ser un personatge estrany al món. Nostre Senyor Jesucrist, amb obres i paraules, ha fet l’elogi d’una altra virtut humana que jo estimo particularment: la naturalitat i la senzillesa.

Recordeu-vos de com ve al món Nostre Senyor: com tots els homes. Passa la seva infantesa i joventut en un llogarret de Palestina, un més entre els seus conciutadans. En els anys de la seva vida pública es repeteix contínuament l’eco de la seva existència corrent, que va transcórrer a Natzaret. Parla de la feina, es preocupa perquè els seus deixebles reposin (Cfr. Mc VI, 31); se’n va a l’encontre de tothom i no defuig la conversa amb ningú; diu expressament, als qui el seguien, que no impedeixin que els nens s’acostin a Ell (Cfr. Lc XVIII, 16). Evocant, tal vegada, els temps de la seva infantesa fa la comparança dels petits que juguen a la plaça pública (Cfr. Lc VII, 32).

No és normal tot això, natural, senzill? ¿No es pot viure en la vida ordinària? Passa, tanmateix, que els homes solen acostumar-se al que és planer i ordinari, i inconscientment cerquen el que és aparatós, artificial. Ho deveu haver comprovat, com jo: encomiem, posem per cas, la delicadesa d’unes roses fresques, acabades de collir, de pètals fins i olorosos. I el comentari és: semblen de roba!