La supèrbia, l’enemic

I què és el que impedeix aquesta humilitat, aquesta deïficació bona? La supèrbia. Aquest es el pecat capital que mena a la deïficació dolenta. La supèrbia porta a seguir, potser en les qüestions més menudes, la insinuació que Satanàs va presentar als nostres primers pares: se us obriran els ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal (Gen III, 5). Podem llegir també a l’Escriptura que el principi de la supèrbia és que l’home s’aparti del Senyor (Ecclo X, 14). Perquè aquest vici, un cop ha arrelat, influeix en tota l’existència de l’home fins a convertir-se en allò que sant Joan anomena superbia vitae (1 Ioh II, 16), supèrbia de la vida.

Supèrbia? De què? L’Escriptura Santa recull accents, tràgics i còmics alhora, per estigmatizar la supèrbia: de què et glorieges, pols i cendra? Ja en vida vomites les entranyes. Una lleugera malaltia: el metge somriu. L’home que avui és rei, demà serà mort (Cfr. Ecclo X, 9, 11-12).